extender los límites de un pabellón

«Si les activitats que fins ara havíem programat al Pavelló Català, arquitecte anònim de Marti Anson ens havien aproximat a la idea d'una casa o espai habitable a través de la manera com l'art dialoga amb els seus volums -Rasmus Nilausen-, compleix les funcions per les quals havia estat concebut -MAIO-, comparteix aspectes conceptuals, formals i estètics amb propostes d'altres països -Josep Muñoz-, o s'ofereix com a marc d'actuació per a la resolució d'imprevistos com la realització d'un grafit -anònim-, el seu esborrat amb un altre grafit -Rasmus Nilausen- o la conversió de l'espai d'exposició en un magatzem temporal -Martí Anson & Fede Montornés- sembla que estava escrit que la següent activitat havia de referir-se a aquesta idea des de la perspectiva de qui l'habita. És a dir, de nosaltres.

Per tal de deixar clara quina era la seva actitud davant l'acte creatiu, Bruce Nauman va dir en una ocasió que més que estar interessat a afegir alguna cosa a una col·lecció de coses que són art el que li interessava era investigar les possibilitats del que l'art podia ser. Doncs bé, recordant en certa manera aquesta gran premissa, allò que Carme Torrent i Aimar Pérez Galí pretenen fer amb Extender los límites de un pabellón és justament no afegir res al que ja existeix i aprofitar el que s'han trobat per fer de la relació que l'espai i el moviment mantenen entre si la raó d'una acció que, llegida en termes d'hospitalitat, es podria interpretar com la manera que tenim de mostrar-nos a l'exterior. O la manera d'acollir els altres. És a dir, sense parets ni obstacles, disposats a aprendre, intercanviant, fent. En suma, sent.

En un exercici sense principi ni fi executat per fer del procés de desconstrucció d'un espai -en aquest cas, d'un objecte d'art- el subjecte des del qual transpiri el calat de l'entitat que Carme i Aimar atorguen al cos, a l'espai , a l'entorn i alhora necessari per aprehendre'l, la seva intervenció consistirà a suprimir al màxim les fronteres que delimiten aquest espai, a l'entorn i al temps que es requereix per aprehendre'l, la seva intervenció consistirà a suprimir al màxim les fronteres que delimiten aquest espai/objecte de l'exterior, els límits que hi ha entre aquest i l'entorn i els límits de l'espai que l'acull en relació al lloc que ocupa. No es tracta, doncs, d'afegir un objecte nou sinó de canviar l'ordre de les coses que existeixen per permetre que, en aquesta mena de metamorfosi activa, l'espai s'obri, es mostri tal com és i convidi el públic a recórrer-lo, no ja des del centre sinó des de l'espai que el rodeja. L'espai pel qual s'expandeix, l'espai que el fa il·limitat.

Procedents de l'àmbit de la dansa i de la concepció del moviment com allò que, en desplegar-se, actualitza l'espai fins a deixar empremta, es podria dir que el que Carme i Aimar pretenen portar a terme no és només obrir l'espai per mostrar les seves entranyes sinó deixar-lo inacabada per obrir-lo a la imaginació, a la possibilitat de terminar-lo com vulguem i a una mena d'acció en què tots puguem participar a causa de l'absència de complexitat, la claredat de l'acció, la simplicitat del gest, la transparència de la seva intenció.

Si la idea d'espai que tenia Aalto passava per la relació continuada entre l'espai interior i l'exterior, l'exercici de Carme i Aimar apel·la a aquesta mateixa idea de continuïtat des d'una pràctica de tall performatiu, pensada per realitzar amb l'ajuda del temps i concebuda per reflexionar entorn dels actes que no acaben amb la seva finalització i que, a través d'un present actiu i continu, qüestionen els temps que es requereixen per dialogar amb l'espai.»

Frederic Montornés